Diuen que els joves passen de tot. Que no s’impliquen, que no participen de la societat en què viuen i que sembla que tot això de la crisi no vagi amb ells. I si bé és cert que existeix una certa desafecció política i un desencís generalitzat respecte del món que ens envolta, crec que s’han comès dos errors en l’anàlisi d’aquesta situació.

El primer és el fet de creure que això afecta només, o principalment, als joves. Només cal mirar, i com a exemple ens serveix els altíssims índex d’abstencionisme en les darreres eleccions (les que siguin), la baixa participació en associacions de veïns, AMPAS, en les manifestacions del 1er de Maig o les mateixes cares que, sovint, es repeteixen cada quatre anys en els cartells de les campanyes electorals. No és només un problema que afecti als joves, és una qüestió que afecta en general a tota la població. Els que són menys joves perquè consideren que se’ls ha passat l’arròs i, els més joves perquè, segons diuen, ja ens ho hem trobat tot fet i no sabem valorar el que costa aconseguir les coses. I no es tracta de confrontar ni de buscar responsabilitats, sinó més aviat d’allò que diuen que “el uno por el otro...”

I el segon és creure que això és degut a la situació de crisi en la qual ens trobem actualment. Des del meu punt de vista, només és una conseqüència més. I no de la crisi precisament, sinó de tots els anys previs en què, mentre uns quants s’enriquien a costa del treball aliè, els joves han estat patint les taxes de temporalitat més altes, els sous més baixos i els majors índex de sinistralitat laboral, sense veure ni un euro de tots aquells beneficis. Si ni tant sols quan les coses “anaven bé” anaven bé per als més joves, de què ens hem de sorprendre ara? Si abans els joves no marxaven de casa a conseqüència dels alts preus dels pisos (de compra o de lloguer), ara a aquest factor se li suma la manca de feina i, en molts casos, la incapacitat de cobrar prestació d’atur, ja que a força de precarietat ni tan sols s’ha generat aquest dret. I mentre, fins ara, hem tingut les taxes d’abandonament escolar més altes de la UE, ara ens felicitem perquè augmenten les matriculacions a universitats i a formació professional. A ningú se li acut pensar que no és que els joves hagin descobert de cop la necessitat de formar-se, sinó que, entre altres coses, se’ls ha expulsat del mercat de treball?

Malgrat tot, és cert que és necessari apostar per millorar la formació dels joves i, sobretot, garantir el procés de transició entre la finalització dels estudis i la incorporació al mercat laboral, amb una formació que es correspongui amb les necessitats del nou model productiu que ens ha de permetre sortir de la crisi: més inversió en I+D+i (Investigació+Desenvolupament+innovació) i més llocs de treball d’alt valor afegit que garanteixin la no destrucció de llocs de treball tan fàcilment com fins ara. Potser d’aquesta manera, amb la possibilitat d’incorporar-se al mercat de treball en igualtat de condicions i tenint la possibilitat de crear-se un projecte de vida amb expectatives, aconseguirem que els joves puguin creure en el que tenen al voltant.

Respecte els que diuen que els joves passen de tot, només una última cosa, deia Manuel Vázquez Montalbán en el seu llibre “Asesinato en el Comité Central”, llibre publicat fa 28 anys (un any més que els que té una servidora) i que reflecteix molt bé la societat de l’època, que els joves no participen, no s’impliquen i no es mobilitzen. I té gràcia, perquè els que eren aquells joves fa 30 anys són els adults que qüestionen avui els joves pel mateix que se’ls qüestionava a ells.